El mes de maig s'estrena, com cada any, amb una festivitat que celebra la major part de la població: el l'1 de maig, el dia del treballador. Aquest any molts ja l'esperen amb fervor perquè s'escau en dijous i perquè això vol dir que podran aprofitar el pont per escapar-se quatre dies. I és que en una societat on els significats de cada festivitat han deixat d'importar la gent, la pèrdua de l'orgull del treballador davant d'una societat massificada i venuda als interessos econòmics ha convertit l'1 de maig en un simple número vermell al calendari.
La història d'aquesta celebració es remunta a 1886, en què Albert Parsons, líder de l'organització laboral Cavallers del Treball de Chicago, va dirigir una manifestació de 80.000 treballadors pels carrers d'aquesta ciutat nord-americana, demanant la reducció de la jornada laboral a vuit hores, en una època en què els obrers en treballaven deu o dotze com a mínim. Dos dies després s'hi havien sumat milers de treballadors i les protestes van acabar amb un mort i varis ferits en mans de la policia.
Actualment, les protestes en aquest sentit es dirigeixen cap a la reducció cap a les 35 hores setmanals, una lluita que al nostre país no ha aconseguit el suport necessari per fer-la realitat.
No obstant, els problemes dels treballadors no han cedit en cap aspecte. Dia rere dia som testimonis de notícies, imatges, manifestacions i protestes que, des de diferents sectors laborals, ens posen al dia de les demandes dels treballadors. Vagues de tot tipus i negociacions entre els treballadors, els sindicats i la patronal que, en la majoria de casos, acaben convertint-se en pols. Són de rabiosa actualitat, per posar un exemple, les protestes dels conductors d'autobusos de TMB, que porten mesos reclamant el dret a dos dies de festa setmanals. A hores d'ara, els treballadors es queixen del posicionament dels sindicats majoritaris, que, des de la seva legalització amb l'arribada de la democràcia a l'estat espanyol, han demostrat que la defensa dels interessos del poble treballador no són més que una excusa per continuar existint i mantenint els seus càrrecs com a negociants. Perquè a l'hora d'actuar i negociar, els interessos de la patronal sempre acostumen a prevaler.
Només es tracta d'un exemple entre tants d'altres. També podríem parlar d'altres sectors com el de la salut, el judicial o el de les moltes empreses que, amb la intenció de reduïr despeses, es refugien en les reduccions de plantilla o en la reubicació de les seves plantes a països on la mà d'obra és més econòmica. Centenars i milers de famílies del nostre país són els primers afectats per aquestes mesures i, a l'hora de fer-ne ressò, el seu patiment es converteix en una simple xifra. La precarietat laboral abasta xifres vergonyoses i els mitjans ho redueixen a això: simples xifres.
D'altra banda, ens podem trobar amb moviments estudiantils en protesta contra el pla de Bolonya, que, entre d'altres efectes, comportarà una privatització de les carreres universitàries i una política d'horaris que farà impossible compaginar la vida laboral amb l'estudiantil. Cal afegir-hi la incompetència de la política de pràctiques en empresa, en què, tant en carreres universitàries com en cicles formatius, les pròpies empreses no tenen cap obligació a remunerar econòmicament aquests joves treballadors. I és que els estudiants i els joves del nostre país tenen tot el dret a celebrar com a pròpia una jornada dedicada als treballadors: són ells el futur del país i veuen com cada dia resulta més difícil accedir a un mercat laboral brutalment competitiu.
Parlem d'aquest mercat laboral en què l'atur està a l'ordre del dia, en què els contractes fixes són una utopia i les pagues en brut són una solució utilitzada per milers d'empresaris, en què les empreses demanen treballadors amb experiència i ningú es digna a donar-los una primera oportunitat, i en què els joves veuen cada dia un futur més negre a l'hora de guayar-se el pa de cada dia.
Així és com, des de la Coordinadora de l'Esquerra Independentista (CEI) d'Osona animem tots els treballadors, estudiants i aturats patidors de la precarietat laboral, a aprofitar aquesta data per fer sentir la seva veu. L'1 de maig no només és una data amb història, ni un simple número vermell al calendari que ens pot alegrar la setmana si el podem aprofitar per fer pont. És una diada que cal recordar any rere any perquè no només significa el record dels màrtirs de Chicago. És molt més que això: la lluita dels treballadors és un tema d'actualitat dia rere dia, que mai es pot oblidar.
Núria Serra
