AL DESPATX DE LA JUTGESSA...

Barcelona 27.- Ahir feia bon dia. Un noi, una noia i jo anàvem baixant per Regomir, en direcció a Correus. Ara un pas, ara un altre. Era un dia d´aquests en què la pol·lució criminal no aconsegueix impedir que el sol i l´aire de mar alegrin els veïns i veïnes del barri Gòtic. Ara, a migdia, el que menys m´atrau és la idea d´anar a tancar-me en qualsevol edifici judicial. Però ja sé que no m´ha de costar gens vèncer aquesta mandra. Si aquests dos que caminen al meu costat varen gosar, la setmana passada, plantar cara als Mossos d´Esquadra, quan es disposaven a realitzar l´ineluctable desallotjament de la casa, ben bé puc jo, avui, fer l´esforç d´entrevistar-me una vegada més amb un funcionari de l´Estat. O amb dos.

Just al principi de la Via Laietana, després de passar al costat del monument a un dels més insignes traficants d´esclaus que ha donat aquest país nostre: l´Antonio López, entrem en un d´aquests edificis antics, ocupats abans per empreses com "Tabacos de Filipinas" o "Compañía Transmediterránea" i ara pels Jutjats de Primera Instància de Barcelona. Mentre travessem el detector de metalls, vaig rumiant que en els propers trenta minuts segurament viuré, altra vegada, uns moments d´aquests que, encara que els recordaré tota la vida, no els enyoraré mai.

Avui es pot dir que la Jutgessa, que no és de les pitjors, no ens ha citat, sinó que hem estat nosaltres els qui l´hem citada a ella. Li hem demanat l’entrevista, per fer-li una crítica sobre la manera il.legal com es va realitzar el desallotjament de la casa okupada. Comentem que, si aconseguim que la Jutgessa ens escolti, potser en el proper cas que tingui, s´ho pensarà millor, a l‘hora de signar segons quines resolucions judicials, sobretot si els seus destinataris són els policies.

Quina mena d´ordres devia impartir, aquesta Senyoria, la setmana passada, perquè els policies s´atrevissin a agafar pel coll aquesta dona que camina al meu costat, tan bon punt la varen veure a l´interior de la casa, amb el telèfon mòbil a l´orella ? No li varen donar cap oportunitat. La varen escanyar fins a tallar-li la respiració... i després varen afluixar. No és la primera persona que m´explica aquesta manera de procedir per part de la policia. Sense anar més lluny, a la primera plana de la "Directa" del 24-10-07, hi ha una fotografia on es veu perfectament com la Policia Municipal, amb una prepotència sensacional, guardiacivilesca, rodeja i escanya un manifestant, en el desallotjament de les famílies de Bon Pastor.

Com devia redactar aquesta Senyoria el manament judicial, perquè els policies arrosseguessin pels peus aquest noi que ara camina al meu costat, tirat pel terra de la casa, d´una habitació a una altra, sense cap necessitat, només pel gust de fer-ho ? Per què els molesta tant la solidaritat ? Per què s´havien indignat tant, els policies, quan aquesta persona havia fet una temptativa per ajudar la noia que estaven estrangulant ?

"NO HI HA CADIRES PER A TOTHOM"

A les dotze en punt, quan l´agent judicial ens introdueix al despatx de la Jutgessa, es produeix una d´aquestes escenes que he viscut repetidament des del primer any dels trenta-dos que porto fent d´advocat.
Veiem la Jutgessa i el seu Secretari ben arrepapats a les seves cadires i atrinxerats darrera la taula. Ni els passa pel cap, aixecar-se per saludar-nos. La nostra improvisada comissió està composta per nosaltres tres i dues advocades d´ofici, que comencen a mirar-s´ho tot amb uns ulls molt grans, quan veuen que nosaltres demanem més cadires. Som cinc i només han previst tres cadires. Encara no sé què em va provocar una sensació més desagradable: si la Jutgessa parlant en català, quan insistia que dos de nosaltres ens havíem de quedar drets durant tota l´entrevista o el Secretari que, parlant en castellà, hi va ficar cullerada: "Si Vds. encuentran alguna otra silla por ahí, nosotros no nos opondremos a que las utilicen..."

El noi i jo sortim del despatx , disposats a aconseguir dues cadires més. Estic tan enfadat a causa d´aquesta mala educació insuportable, que tot em sembla un gran parany. Un parany surrealista, com si tots aquests expedients i paperots de sobre taules i cadires, fossin en realitat cagallons de jutges o jutgesses, que els han dipositat aquí mateix, amb la malèvola intenció que en trepitgem algun, rellisquem i ens enfanguem amb els altres i entre nosaltres.

Em sento com aquella supervivent del camp de concentració d´Auschwitz-Birkenau, que va anar a entrevistar-se amb el jerarca local de la Gestapo. Li va dir que li semblaven indignes aquells reguerots on obligaven a defecar, esquena contra esquena, els presoners i les presoneres. Que, si els facilitaven uns martells i unes quantes fustes, els propis presos aixecarien cabines que permetessin una mica de privacitat, a l’hora de fer les necessitats fisiològiques... La resposta del nazi la va deixar glaçada: "Vostè què s´ha pensat ? Es creu que no hi havíam caigut, nosaltres, en això ? Vostès continuaran pixant i cagant en els reguerots com fins ara ! Aquí tot està planificat, en primer lloc, per fer-los la vida impossible a vostès... el que els pugui quedar de vida... encara...!"

"JO EM LIMITO A APLICAR LA LLEI"

Malgrat tot, ens recordaran després les advocades d´ofici, aquesta jutgessa no és de les pitjors: ens ha escoltat i ens ha donat explicacions ! Sí, però jo crec que només ho ha fet en adonar-se, en els primers trenta segons de l´entrevista, que no podia amb nosaltres. Quan ha vist que l’única dona no advocada de la nostra comissió, és precisament qui treu el tema de les cadires i no para fins que tots i totes ens podem asseure. És per això que, a partir d´aqui, ni la Jutgessa no pot evitar que la mateixa dona li parli de qüestions processals, de dignitat i de Drets Humans, i que li retregui que, tant aquest Jutjat com la Policia han actuat, en aquest procediment, amb un total menyspreu del Dret de Defensa, que està tan pomposament recollit en la Constitució Espanyola de 1978...

Per què havien vingut de matinada, sense avís previ ? Per què no havien notificat el dia i l’hora previstos per al desallotjament ? Per què els policies no havien ni trucat a la porta ? Per què havien destrossat tots els mobles i pertinences de les persones okupes ? Per què els policies s´havien negat a ensenyar l´ordre judicial, malgrat els requeriments que una de les advocades d´ofici els havia fet ? Aquella advocada d´ofici amb qui estava parlant amb el mòbil aquella noia, en els primers moments del desallotjament salvatge, quan un policia va començar a escanyar-la ?

La Jutgessa ens escolta atentament. El Secretari també. Ella intenta ocultar-se en tot moment darrera la seva mà oberta, que manté permanentment sobre la boca. Jo no podria assegurar que no sigui perplexitat, el que està sentint aquesta dona, en aquests moments, davant del que deu considerar que és un atreviment inaudit per part del ciutadà i la ciutadana okupes que té asseguts davant seu.

"Jo em limito a aplicar la llei", ens replica, quan li retreiem que en la diligència manuscrita del dia del desallotjament, s´especifica que el manament judicial qualifica com a "objectes abandonats" tots els que es trobin en la casa, en entrar la Policia. Així s´explica que els policies es consideressin autoritzats a destrossar tot el que trobaven al seu pas... "Esto es lo que dice la Ley...", s´atreveix a reblar el Secretari. I segurs de la seva impunitat, afegeixen: "Si tienen alguna denuncia que hacer, ya saben, vayan al Juzgado de Guardia."

I jo miro l´ordinador de sobre la taula i tots aquells llibres de lleis que hi ha escampats. I me´ls imagino tots dos, Jutgessa i Secretari, fent "corta y pega", és a dir, un desallotjament rera l´altre, sense cap mena de sensibilitat, sense tenir en compte les persones que patiran les seves ordres despietades. I tot això per a major honra, glòria i enriquiment del Capital Immobiliari...

"VOSALTRES ELS HEU VOTAT..."

La Jutgessa riu, cap al final de l´entrevista, quan li expliquem els comentaris que feien els policies, durant el desallotjament, davant de les protestes de les seves víctimes: "Nosaltres només obeim ordres. I vosaltres sou els qui heu votat els polítics que ens donen aquestes ordres. De manera que ara us feu fotre !" I nosaltres ens preguntem si aquests dos funcionaris que tenim davant són capaços de sentir preocupació per alguna altra cosa que no sigui la seva pròpia cadira, el seu escalafó.

Em sembla que té raó en Josep Pla, quan diu: "... L´aspecte que tenen els buròcrates quan es coneixen superficialment, és el de les persones corrents. Si teniu, però, la desgràcia d´arribar-hi a tenir una certa franquesa, us adoneu que la seva conversa es redueix al tema del seu company o del superior, considerats com a uns enemics -- des del punt de vista de l´escalafó, s´entén. Arriba un moment en què aquesta conversa se us fa tan pesada, tan avorrida, us sembla una forma tan grotesca de la megalomania, que quan el veieu venir en fugiu de la manera que sigui -- com el dimoni de la creu. És absolutament sorprenent de veure com els homes poden viure d´ínfimes petiteses." ("Notes Disperses", Obra Completa. Volum XII, pàgines 406 i 407. Barcelona 1969).

Sortim del seu despatx. Darrera queda la fotografia oficial del monarca espanyol, estaquirot real, testimoni mut i President d’aquesta i de totes les entrevistes, judicis i injustícies que es fan en aquestes sales. Al costat el calendari obsequiat pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. I les reproduccions pictòriques que decoren les parets del despatx de la Jutgessa i que em resulten impossibles d´apreciar en aquest context de falsedat i d´hipocresia aclaparadores. Comentem entre nosaltres que potser la Jutgessa, que no és de les pitjors, només ens ha escoltat com qui escolta un conte de "Les Mil i una Nits". Potser només els hem distret una mica, en aquesta última hora del matí de divendres que, com gairebé sempre, acostumen a no tenir judicis. I de tot plegat ens queda un gust amarg, especialment quan tornem a pensar en les destrosses i els formidables forats que han obert al sostre de la casa. I al pati, on s´estava tan bé... i en les dues figueres... quan duraran ? A qui donaran ombra ara, aquelles branques ?

Francesc Arnau i Arias, 27-10-07