Els sindicats de la vergonya

Des de l’anomenada “ transició” , hi ha hagut moltes renuncies i traïcions al poble, una de les més descarades ha estat ( i continua sent) la dels anomenats “sindicats majoritaris”, UGT i CCOO. Amb els Pactes de la Moncloa ( amb el benentès de la crisi econòmica), s’iniciaren 30 anys de claudicacions. Si fem un repàs a la historia veurem que la claudicació i l’abandonament dels sindicats majoritaris cap a la classe treballadora es pot qualificar de vergonyosa i indignant. Any rere any, es dugué a terme un procés de flexibilització i precariatització del mercat laboral. Per altra banda, no cal descuidar-nos el seu suport a la Constitució europea, (quan per cert, la majoria de sindicats europeus van dir que NO) El resultat dels seus pactes i renuncies, és avui clar: una clara superioritat del capital sobre el treball , fruit de les reformes que s’anaren pactant. Superioritat fruit de la fragmentació del mercat laboral ( pactat pels sindicats), que portà a que l’acció col·lectiva dels treballadors sigui avui més complicada.

Arribats al l’1 de MAIG ( Dia de la classe treballadora), és important posar sobre la taula i sense embuts el “ gran paper”, i la “ gran obra “ dels sindicats majoritaris, que hem començat a apuntar anteriorment, per posteriorment reivindicar un sindicalisme de debò, popular de base, potencialment revolucionari i al servei de la classe treballadora. Dia a dia, empresa a empresa , pacte a pacte, veiem a qui realment serveixen els senyors de UGT i CCOO. La experiència personal, i el que m’han anat explicant per aquí i per allà, m’han fet corroborar a nivell micro, el que a nivell macro ha estat la gran traïció dels dos grans sindicats, amb noms i cognoms. I es que, a moltes empreses aquests sindicats han estat i són sindicats preparats, organitzats des d’adalt com a eina “ d’estovament “ i “ apaciguament” de les possibles aspiracions dels treballadors i treballadores , deixant-ho tot “ lligat i ben lligat” .

Com ja hem apuntat al principi, els sindicats majoritaris han anat legitimant les polítiques neoliberals de la transició ença. UGT i CCOO acceptaren la desregularització del mercat laboral, la congelació de sous, la creació de categories laborals totalment falses, l’entrada de les ETT’s al mercat, i en definitiva un llarg etc, que finalment suposen avui la reducció de drets socials. Els sindicats majoritaris, han acabat sent una peça més del sistema capitalista, buròcrates de corbata que cobren subvencions , deixant de ser els servidors de la classe treballadora per ser els gossets fidels del capital i l’estat.

Així doncs UGT i CCOO han esdevingut sindicats pactistes i entreguistes, l’instrument clau de la patronal per tal de “ tenir contents “ els treballadors per tal que no apuntin més enllà i sobretot per tallar-los les ales del seu potencial com a classe.

On sou, on heu estat, sindicats majoritaris? Us ompliu la boca de progressisme i de la defensa dels interessos dels treballadors i resulta que heu pactat en contra seva a canvi del poder. ( no era això companys) Que trist que és , senyors, que aquells que diuen defensar els treballadors tant sovint hagin canviat “lluita per subvencions i càrrecs a la administració i fins i tot a les empreses!) Que trist senyors! on són aquells lluitadors de la transició?

Realment, vostès representen a la classe treballadora? No. Vostès representen la moderació, una peça més del seu sistema. Vostès no han estat amb els treballadors de TMB o SEAT. Vostès han pactat a la baixa, sent els sindicats “preferits” de la patronal.

És l’hora de dir les coses clares: No sou sindicats de debò, només succedanis. Sou la morfina dels treballadors per tal de continuar amb el sistema capitalista que a uns pocs beneficia i mantenir els vostres càrrecs. Vosaltres junt amb la patronal i l’estat capitalista heu ajudat a que el capital hagi guanyat terreny. Es l’hora de dir que jugueu un doble joc: hipòcrites! Heu renunciat a defensar els interessos de la classe treballadora, esdevenint buròcrates i dirigents de corbata, convertint-vos en el complement perfecte de la “ pau social” de la patronal i l’estat. També sabem, que moltes de les vostres llistes a eleccions sindicals són de fet, les llistes de la patronal.

Només us demano una cosa: Dimitiu si teniu dignitat, canvieu si teniu vergonya. Deixeu d’anar “ de progre guai” i treballareu de debò per tots els treballadors, no per la patronal i els vostres càrrecs i subvencions.

Nosaltres mentrestant, hem de seguir construint alternatives. Des del meu punt de vista, cal avançar cap a la construcció de sindicats de base, populars i revolucionaris que tinguin com a objectiu final la cooperativització i autogestió, el control dels treballadors sobre el capital, avançant cap a la democratització de l’economia i la solidaritat internacional. Ara bé, a part de defensar aquest grans objectius, que per ara poden ser llunyans , cal lluitar dia a dia contra la precariatització, contra la flexibilització mal entesa, contra la desregulació del mercat laboral, contra la fragmentació de l’acció sindical, contra l’invenció de categories imposades, contra la mala repartició de beneficis. Elements que sembla que els grans sindicats hagin oblidat.

Artur Rubinat Lacuesta